Blog

20 anys: no oblidem. Per sempre, Srebrenica.

Captura de pantalla 2015-07-09 a les 15.55.59

CJpkm1WXAAAT5u2 CJpyqFDW8AACdsD CJpyvVvWUAIoaDb CJpzoi9WwAA1Yxg 11698882_10154092155213712_1076693729529882198_o11722266_865156293560358_3441369450908719737_o

(fotos d’Albert Caramés, Jordi Tolrà, Xavier Rius Sant, Districte 11)

Avui, 11 de juliol, al Born ES LLEGIRAN ELS NOMS DEL 7.291 COSSOS RECUPERATS I IDENTIFICATS DE LES VÍCTIMES DEL GENOCIDI DE SREBRENICA. Vols participar-hi llegint-ne un? L’acte al Born, humil i contundent alhora (clica per apuntar-t’hi), vol ser a més d’una nova demostració de solidaritat amb les nostres amigues i amics bosnis, un avís a Europa i a la resta del món de que cal seguir lluitant en favor de la vida i la humanitat cada dia.

Ja també hi participaré, amb la següent reflexió:

“en la matinada de l’11 de juliol de 1995, una columna de milicians de l’autoproclamada República Srpska comandats per el General Mladic, va ocupar Srebrenica, declarada enclavament segur per les Nacions Unides. Va demanar als cascos blaus holandesos que abandonessin el lloc i quarter general de Potocari on s’havien establert. Les dones i nens van ser obligats a agafar a peu la ruta de Tuzla, mentre que els homes, grans i joves, van romandre a la població. Posteriorment un llistat de 8.373 homes es varen donar per desapareguts”.

Sentencia en ferm del Tribunal Penal Internacional per els crims en la ex-Iugoslàvia.

 

Va ser una massacre. Un genocidi. Vint anys després continua essent important recordar a les víctimes i expressar el nostre més sentit condol per a les seves famílies.

Després de tot aquest temps, les famílies de les víctimes continuen havent de fer front a la negació d’altes instàncies, inclòs, al més alt nivell, el Consell de Seguretat de l’ONU. I tot perquè Rússia continua negant uns fets inexcusables.

I al mateix temps, cal mirar endavant, tal i com molta gent, víctimes i familiars, intenten fer.

Avui honorem també les organitzacions de la societat civil com l’Associació de Mares de Srebrenica i Zepa, pel seu paper actiu i incansable en favor de la sensibilització, de la creació d’una base més àmplia per a la reconciliació entre tots els ciutadans del país, i també per exercir pressió sobre les institucions polítiques per tal que mantinguin viva la memòria. Només així podrem extreure les lliçons correctes d’un passat que no ha d’esdevenir mai més.

Però la reconciliació exigeix justicia. L’any 2013 l’estat Holandès va ser condemnat per negligència. 3 caps de la milícia serbobosnia van ser declarats culpables de genocidi i estan empresonats amb penes de 30 anys. El General Mladic continua empresonat sense condemna. 7.291 cossos han estat identificats i enterrats en el memorial de Potocari, on cada any es fa un acte de record i sepeli dels nous cossos trobats i identificats. Cada 11 de Juliol, Bòsnia i Hercegovina esta de dol.

100 anys després del genocidi armeni, 70 anys després de l’alliberament de Mathausen, 20 anys després del genocidi de Srebrenica, el món hauria d’estar de dol. La història es repeteix i no aprenem.

 

QUE LES VEUS PER SREBRENICA S’ALCIN, ALT I FORT, I CRIDIN AL VENT:

Srebrenica mai més!

A ningú!

Enlloc!

Llegim en la làpida commemorativa en el memorial de Potocari:

Demanem a Déu totpoderós que el greuge es converteixi en esperança.

Que la venjança es converteixi en justicia

Que les llàgrimes de les mares es converteixin en oracions.

AQUEST acte, humil i contundent alhora, vol ser a més d’una nova demostració de solidaritat amb les nostres amigues i amics bosnis, un avís a Europa i a la resta del món de que cal seguir lluitant en favor de la vida i la humanitat cada dia.

I que per guanyar la joia de viure cal aprendre a no oblidar tots aquells absents i als culpables dels genocidis.

I per això recorro a uns versos, d’Aisha Mirza, del poema 11 de juliol:

If his voice from below the earth could speak,

he would ask for what crime he was gunned down,

and the daughter through vacant eyes would ask,

why she was robbed and pillaged of her innocence.

 

Si la seva veu des de sota la terra pogués parlar,

preguntaria per quin motiu va ser abatut a trets,

i la filla a través dels ulls buits

es preguntaria perquè li van robar i saquejar la seva innocència.

 

The child, whose shrill cries still carry in the wind,

would ask of the severance from the womb that carried it.

Clasping earth now cold, that once held in warm embrace,

quivering voice weeps “speak, why are you so silent?”

 

La nena, de qui el vent encara duu els crits estridents,

demanaria de la ruptura de la matriu que se’l va emportar.

Tot ajuntant la terra, ara freda, que una vegada va ser una càlida abraçada

una veu tremolosa plora “parla, per què estàs tan callat?”

 

The mother with hands as coarse as the rubble,

amongst which she hemmed stitches of shrouds.

Row upon row upon row in the field of green,

A lifeless face, death marches through the crowds.

 

La mare amb les mans gruixudes com la runa,

amb les quals prem puntades de mortalla.

Fila, i fila i fila en el verd del camp,

un rostre sense vida, la mort marxa a través de les multituds.

 

You will never see the path she has walked,

nor every hollow nor every violent veer.

Never see the fine fractures, from a time torn open,

only to be mended with glue not yet dry.

 

No veuràs mai el camí que ha recorregut,

ni els forats, ni els viratges violent.

Mai veuràs les fines fractures, d’una època esquinçada,

només reparada amb cola encara humida.

You will never see her limbs lament despair

nor see her eyes deluged with tears.

You will never see the turbulent turmoil,

sweep shivers through her seared soul.

 

Mai veuràs el desesperat lament de les seves extremitats

ni els seus ulls inundats amb llàgrimes.

Mai veurà l’agitació turbulenta,

ni els calfreds escombrats a través de la seva ànima brasejada.

 

You will never witness the seated splinters,

sending sharp reminders of once upon a forgotten past.

Never hear her utter the words, claiming “I am broken”

Nor hear of defeat, but instead a life unsurpassed.

 

Mai seràs testimoni dels estelles assegudes,

de l’enviament de records afilats d’un passat oblidat.

Mai sentiràs pronunciar les paraules, “Estic trencat”

Com tampoc no escoltaràs la derrota, sinó una vida sense igual.

 

She will never forget,

to speak of the unspeakable.

 

Ella mai s’oblidarà d’explicar,

l’inexplicable.

 

And I will never forget,

to remember the memorable.

 

I jo mai m’oblidaré de recordar,

l’inoblidable.

SREBRENICA:

Uvijek sa sobom

Ne zavorabimo,

no oblidem.

Leave a Reply